"¿Qué nos dices de ésto, Carod?"
Bueno. Ya me que me llamais, voy a responder. Quién era Dencàs? en todo caso era un personaje algo oscuro. Escribió un lbro tratando de justificar sus acciones, aunque poco aclara. No es cierto que fuera el brazo derecho de Companys. Dencàs pertenecía a Estat Català uno de los partidos minoritarios y el más fascistizante de ERC. No olvidemos que ERC era en los años 30 una coalición heteróclita de partidos formada de prisa y corriendo para concurrir a las elecciones del 31. Companys procedía de los Rabassaires y estaba más vinculado a la izquierda y a los anarquistas. Companys siempre receló de Dencàs. Dencàs nunca fue el brazo derecho de Companys. Aquí Smith se equivoca. Companys habia sido abogado de la CNT, en los duros años en que Barcelona era la Rosa de Fuego y capital internacional del terrorismo. Quién era Dencàs? Es dificil decirlo. Gerald Brenan en su Laberinto de España dice que era un agente de Gil Robles. No en vano el propio Gil Robles se había jactado de ello en las Cortes. Es posible que un lider notable de ERC fuera agente u hombre de paja de alguien? Podría ser. En cualquier caso el catalanismo nunca rindió tributo a Dencàs. Tras escaparse por las alcantarillas en el 34, durante el putsch del cual él fue el principal promotor, huyó a la Italia fascista. (A este respecto, no olvidemos qe la CEDA era la única por entonces con relaciones con los fascistas). Tras la guerra se exilió en Tanger, sin apenas relacionarse con el mundo de los exiliados ni el catalanismo. Murió en el olvido. Bueno, me despido. Un placer. Salud y república

Corrijo: "José Dencàs Puigdollers, el brazo derecho de Companys en la sublevación catalanista socialista de 1934". Y lo cierto, como muy bien afirmas, es que tras escaparse por las alcantarillas, durante el putsch del cual él fue el principal promotor, huyó a la Italia fascista. Se sentía muy cómodo con los "camisas negras". Dices que "ERC era en los años 30 una coalición heteróclita de partidos formada de prisa". Como casi todos los partidos de la República, excepto el PSOE. Véase, por ejemplo, la CEDA. Un cordial saludo, Carod, y no te mosquees por la manifestación. Vivimos en democracia.

Es muy fácil amigo Smith. Todo aquel que critique a la Esquerra se convierte, de facto, en fascista.

Un saludo.

"Dencàs pertenecía a Estat Català"

Partido de corte fascista del que ERC saca la banderita.

No tenía ese dato, Dogson.

No creo que haya que remontarse a la República ni a la guerra civil para explicar el comportamiento presente de Carod Rovira.

Si bien es cierto que pueden encontrarse ciertos paralelismos sumamente ilustrativos entre aquella "España Invertebrada" de Gasset y la nuestra, y que ciertos siniestros personajes de aquella época tienen entre nosotros muy "dignos" herederos, no es menos cierto que el nacional socialismo de Carod (& Cía, léase PSC), pese a responder a los mismos principios (o falta de ellos) morales y políticos que impulsaron a tan infames antepasados, es un fenómeno enteramente moderno, una excrecencia repulsiva del cadáver en descomposición del socialismo real y el nacionalismo excluyente.

Hablo de cadáveres, lo cual hace imposible revivir aquellos lejanos tiempos, repetir la historia.

El contexto ya no es el mismo.

Que , a partir de esa pútrida excrecencia, pueda surgir un nuevo monstruo totalitario, depende no solo del sectarismo y la debilidad de unos cuantos, que ceden al continuo chantaje, sino de la progresiva degradación de todo el sistema político y social y el surgimiento de grupos populares armados, lo cual, ahora mismo, no está a la vista, afortunadamente.

Aunque el futuro no está escrito.

Yo, desde luego, veo a Carodetxe muy en la linea lepeniana. Superrradical e hipernacionalista. El problema añadido es que Cataluña, a diferencia de Francia, no es un país, una nación, ni un estado. Es lo que es, una región española. De momento.

Soy catalan y ante todo me siento ciudadano del mundo. Pero no pretendan confundir. Los papeles de Salamanca fueron expoliados a una institución como es la Generalitat por los fascistas. A mi me importan bien poco los papeles , en verdad. Me importa la educación , la sanidad, el mundo laboral ( cada vez mas capitalista) ,la cultura verdadera ( no la burguesa). Os podeis entretener diciendo mentiras i medias verdades mezcladas con falsedades. La pregunta és : ¿ a dónde quereis llegar?.
Os recomiendo que leais " Durruti en la revolución española " de abel Paz. Entendereis muchas cosas más de éste pais, las falsedades nacionalistas ( español, catalan , vasco...) .
En particular , Dencàs fué un represor, un fascista catalan que perjudicó a las clases populares...
Salud i sobretodo ... VIVA DURRUTI!

Estoy muy interesado en conocer más afondo a Josep Dencás. Yo lo conozco a raíz del libro "El golpe socialista (octubre 1934)" de Enrique Barco Teruel. ¿Alguien puede señalarme bibliografía sobre este político catalán? Gracias

Estat Català mai ha estat feixista.

www.estat-catala.info

http://boards2.melodysoft.com/app?ID=estat-catala

Joan, si yo en tu foro anotara esta frase:¡Puta Cataluña hasta la muerte! ¿Cómo te sentaría? Pues algo muy parecido es lo que tú has permitido al no borrar esta otra: "Puta Espanya Fins a La Mort!!". Incluso otro forista te ha pedido que la borrases y no lo has hecho. Y luego dices que Estat Català no es fascista. ¿Un demócrata actuaría como lo haces tú, permitiendo el insulto más atroz y el desprecio a quienes no piensan igual? Lo dudo.

Cuidado con Joan l'Almogàver. Es un fascista de mucho cuidado. Los mensajes que colgaba este individuo en el foro de "Area Plural" eran tremendamente brutales. ¿Te acuerdas de cuando querías "quemar españolitos", Almogàver?

Hay personas que no tienen más remedio que el manicomio. Disculpen las ofensas, pero conozco a este individuo demasiado bien.

Un cordial saludo

Este comentario es para Juan Félix:

Puedes encontrar algo de información acerca de Joan Dencàs en el libro "España 1808-1936" Autor: Raymond Carr Editorial: Ediciones Ariel, S.A. Esplugues de Llobregat (Barcelona) 1970.

Es uno de los títulos que utilizó mi padre para documentarse cuando escribió El "golpe" socialista (octubre 1934).

Un afectuoso saludo.

Esperanza Barco Alonso

Para: "Ayuntamiento de Salamanca, Alcalde y equipo de gobierno del PP,"

MANIFIESTO CONTRA LA MANIPULACIÓN Y LA UTILIZACIÓN PARTIDARIA DE LAS INSTITUCIONES PÚBLICAS DE SALAMANCA

"A favor de una imagen exterior de Salamanca como ciudad democrática, vinculada a la cultura, tolerante y con vocación integradora."

Los abajo firmantes, asociaciones y colectivos ciudadanos, entidades cívicas, vecinos de Salamanca, personas vinculadas con la ciudad o visitantes, profundamente alarmados por la imagen externa que está mostrando en la actualidad la ciudad debido a ciertas actuaciones político-partidistas, mentiras y engaños a que están siendo sometidas miles de personas, queremos manifestar:

1º) Nuestro absoluto rechazo a la utilización partidista de los espacios públicos de la ciudad así como de su misma imagen, cuyo último y vergonzoso ejemplo es la exhibición de una pancarta en el balcón del Ayuntamiento (Plaza Mayor), lo que supone un claro abuso de poder de las autoridades municipales, además de una clara muestra de parcialidad con que se están gestionando los intereses generales, pretendiendo hacer pasar por un sentimiento generalizado y un unánime clamor el contenido de dicha pancarta, cuando la verdad es que no es más que una opinión partidista guiada por muy concretos intereses electoralistas.

2º) Nuestro llamamiento a los ciudadanos de Salamanca, a los visitantes de la ciudad y a todos cuantos no se alineen ciegamente con la interesada confusión electoralista que mantiene el Partido Popular, a una serena reflexión sobre el sentido último, las consecuencias y la gravedad del enfrentamiento civil entre españoles que ese comportamiento partidista está propiciando; para evitar que siga produciendo el intento de manipulación de los sentimientos con respecto al tema de la devolución a las instituciones catalanas de los documentos de su propiedad incautados por la fuerza durante la dictadura, afirmando, por el contrario, que ello propicia para la ciudad de Salamanca, no sólo el poder ser, democrática y libremente, sede permanente del Centro de la Memoria Histórica sino, además, dejar de ser considerada como el reducto numantino del franquismo y lograr, de este modo, integrarse con normalidad en la comunidad democrática española como una ciudad sin tinte alguno ni rémora de inmovilismo, evitando que el nombre de la ciudad siga siendo asociado a la represión y que su mención en algunos lugares, debido al comportamiento irracional e intransigente de las autoridades locales del Partido Popular, siga siendo sinónimo de franquismo.

En este sentido, Salamanca es mucho más que lo que representa su actual alcalde, fue la cuna del derecho de gentes, y merece ser considerada como lo que es: una ciudad vinculada con la cultura, tolerante y con vocación integradora.

Asimismo, creemos que cualquier boicot o rechazo a productos catalanes, propiciado también por esa misma operación política partidista de desgaste y acoso al gobierno de la nación y al de la Generalitat de Cataluña, no propicia otra cosa que el seguidismo absurdo de unas intenciones electoralistas que no tienen empacho en provocar el odio y la exclusión, el enfrentamiento y la inquina entre diferentes pueblos y comunidades de España, que después de décadas de esfuerzo, tolerancia y entendimiento, han logrado una fraternal convivencia y concordia.

3º) Por último, nuestro rechazo frontal a la tergiversación histórica a que ha sido sometida la memoria de Miguel de Unamuno mediante la rastrera, ignorante, zafia y chabacana utilización de una frase pronunciada hace sesenta y nueve años por el entonces Rector de la Universidad en una concreta y reconocible circunstancia histórica, y que ha sido ahora utilizada, en una reconversión estúpida de su significado sólo achacable a la ignorancia o a la mala fe, justamente en el sentido contrario al que tuvo al ser pronunciada. Y, aunque somos conscientes de que las palabras a nadie pertenecen, también lo somos que la historia, la memoria y la verdad sí establecen ciertas relaciones que figuran como referentes de nuestro devenir y del significado del mismo que son reconocidas, en todo caso, por quienes aman la verdadera historia, respetan la memoria y buscan la verdad.

Salamanca, 30 de diciembre de 2005

GRACIAS POR APOYAR ESTE MANIFIESTO. TE ROGAMOS AYUDES A DIFUNDIRLO A OTRAS PERSONAS Y COLECTIVOS.

La Generalitat
Fou proclamada pacíficament la República Catalana a Barcelona, hores abans que el nou règim s'instaurés a Madrid. Invocant el compromís contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de Sant Sebastià (1930), el govern de Madrid convencé Macià que reduís la República Catalana a un govern regional o Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d'autonomia. El projecte d'estatut, sancionat pel 75% del cens electoral català, no fou aprovat per les corts fins al setembre del 1932, després de notables esmenes. Tot i la part de tributs que l'estat cedí el 1932 a la Generalitat, ensems amb el traspàs dels serveis d'instrucció, obres públiques, treball, agricultura, justícia i ordre públic, el pressupost del nou govern autònom no permetia una política eficaç de reactivació i transformació econòmica, bé que possibilitava una reconstrucció eficient dels serveis públics, com, per exemple, la Universitat Autònoma de Barcelona. En el terreny de l'escola primària és on hom féu un esforç més notable. A Barcelona foren creats 16 grans grups escolars, i els hotels de l'Exposició del 1929 foren convertits en escoles per a 3000 nens. El canvi fou encara més remarcable pel que fa a la qualitat: desburocratització de l'escola, colònies d'estiu per a alumnes, cursets d'estiu per a mestres, laïcisme i llibertat cultual, coeducació i ensenyament del català. La poesia catalana i, en menor grau, la novel·la, tingueren una segona i més cosmopolita renaixença; la publicació de llibres en català experimentà una forta embranzida (600 llibres el 1930; 740 el 1933; 865 el 1936); hom publicava 27 diaris i més de 1 000 revistes en català. L'esperit d'avantguarda es manifestà en l'arquitectura i l'urbanisme (GATCPAC). La República tingué la dissort d'ésser instaurada al mateix temps de la gran depressió econòmica mundial del 1929, la més llarga coneguda per l'economia capitalista. La reducció de les exportacions i l'agreujament de l'atur forçós, ja crònic, amb la repatriació d'antics emigrats, dificultaren la realització del programa republicà de reforma social gradual i enduriren la resistència patronal, alhora que excitaven la impaciència de la classe obrera, que començà a perdre la confiança en el nou règim i en la capacitat reformadora dels partits republicans a Madrid i a Barcelona. Això explica, en part, que els anarquistes més irreductibles s'emparessin del poder dins la CNT catalana en perjudici de la minoria sindicalista fins aleshores predominant, més ben disposada respecte als governants republicans de Catalunya. Hom no retornà al terrorisme individual del 1923, però els anarquistes efectuaren tres intents d'insurrecció (gener del 1932, gener i desembre del 1933). Això precipità l'escissió de la CNT a Catalunya, mentre la conjuntura econòmica es feia cada cop més desfavorable a les reivindicacions obreres. Al novembre del 1933 les dretes assoliren a Espanya un triomf electoral que facilità la reacció d'empresaris i terratinents contra les moderades reformes de la primera etapa republicana. Des d'aleshores, les relacions entre el govern de la Generalitat i el de la República es deterioraren progressivament en seguir governant a Catalunya el centreesquerra, mentre a Madrid governava la dreta. Després de la mort de Macià (desembre del 1933), cresqué la influència a l'ERC del grup ultranacionalista dirigit per Josep Dencàs i Miquel Badia, partidaris d'una política repressiva envers la CNT. La feblesa del marxisme a Catalunya, tant en la versió socialdemòcrata com en la comunista, contrastava amb la seva força a d'altres nuclis industrialitzats de l'estat i d'Europa, i era una característica desorientadora de l'estructura política catalana. El caire burocràtic i centralista del socialisme espanyol havia contribuït al seu fracàs entre els obrers de Catalunya, on aparegueren fraccions escindides que assumien positivament la problemàtica catalana, com la Unió Socialista de Catalunya (1923) i com el comunista Bloc Obrer i Camperol (1930) i el seu successor, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), format el 1935. La primera reforma social votada pel parlament català fou la llei de Contractes de Conreu, que fixava el tipus de renda i garantia la permanència de l'arrendatari en permetre-li l'accés a la propietat de la terra que conreava, especialment als rabassaires, parcers viticultors, que havien organitzat moviments reivindicatius des del s XIX i que havien votat per l'Esquerra. La llei aprovada no tenia res de socialista, però la Lliga, moguda pels propietaris, la portà immediatament davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, controlat per la dreta, que l'anul·là (juny del 1934) al·legant la incompetència dels organismes autònoms catalans per a legislar en matèria social agrària. La sentència i els pressuposts jurídics en què recolzava minimitzaven l'autonomia de Catalunya i reduïen el text de l'Estatut a paper mullat. El parlament català tornà a votar la llei anul·lada mentre els pagesos interessats en la seva aplicació eren mobilitzats per la Unió de Rabassaires. Durant l'estiu del 1934 les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid semblaven dur a un acord. Hom temia, però, que a l'octubre següent aconseguís el poder la CEDA, partit centralista i molt conservador, dirigit per Gil Robles, que feia costat als propietaris agraris catalans més intransigents i propugnava l'anul·lació de bona part de l'obra del primer bienni republicà. Això impulsà els partits obreristes i les centrals sindicals a superar llurs divisions i a signar el pacte de l' Aliança Obrera. Però només a Astúries es constituí un veritable front obrer: la regional cenetista asturiana fou l'única de la CNT que ingressà a la coalició. A Catalunya la CNT restà al marge de l'Aliança Obrera, que tingué merament el caràcter de coalició minoritària dels grups obreristes rivals de la CNT. Amb tot i això, el moviment era prou important per a pressionar damunt l'Esquerra governant a la Generalitat, alhora que li prestava, però, el seu suport enfront de les dretes espanyoles. Per primera vegada la causa de la igualtat social anava clarament lligada a la defensa de l'autonomia catalana, i el centralisme assimilista apareixia clarament com a reacció social i política. Al principi de l'octubre del 1934 es produí l'alarma entre les esquerres davant l'entrada de tres ministres de la CEDA en un govern presidit pel radical Lerroux. El 5 d'octubre hom declarà la vaga general i, mentre a Astúries començava un intent de revolució social, que durà vuit dies, Companys, president de la Generalitat, i el seu govern improvisaren, amb mitjans insuficients i insegurs, un alçament, i proclamaren una república federal, amb la confiança que fàcilment hom podria obligar el president de la República, Alcalá Zamora, a restablir la situació política del primer bienni republicà. Si bé l'Aliança Obrera pressionà sobre la Generalitat perquè es llancés al moviment, no rebé pràcticament armes, i la CNT es mantingué al marge. La revolta fou fàcilment reprimida pel general Batet, que empresonà el govern de la Generalitat. Des de l'octubre del 1934 fins al febrer del 1936, Catalunya fou privada del seu Estatut d'Autonomia. La repressió politicosocial a les ciutats i els acomiadaments al camp aprofundiren l'enfrontament entre les classes socials i augmentaren els ressentiments entre dretes i esquerres. Les reformes del període 1931-33 foren violades, minimitzades o anul·lades sota el govern radical cedista, fet que produí una confluència de l'esquerra liberal amb les organitzacions obreristes, per tal d'assolir l'amnistia dels presos polítics i el restabliment de la situació i del programa del primer bienni de la República, sense afegir-hi, però, cap transformació revolucionària de l'ordre econòmic capitalista. Aquest fou el plantejament del front popular a l'estat espanyol, molt semblant, al començament, al de França del mateix any. La victòria del front popular a les eleccions (febrer del 1936) obrí un turbulent període prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud de l'estat. Un govern estable només era possible amb la col·laboració dels socialistes, però molts d'aquests no es volien comprometre per segona vegada participant en un govern reformista burgès. No es pogué, doncs, fomar un govern parlamentàriament estable que imposés l'ordre públic als extremistes i alhora obligués les classes propietàries a acceptar enèrgiques reformes socials i econòmiques. Hom concedí l'amnistia promesa, i els obrers i els pagesos acomiadats l'any 1934 com a represàlia foren obligatòriament readmesos. El restabliment de la situació anterior el 6 d'octubre del 1934 significà per als pagesos l'execució de la llei de Contractes de Conreu. Els propietaris afectats semblaren resignar-s'hi. Lliga Catalana retornà al Parlament de Catalunya i donà mostres d'acceptar el paper d'oposició lleial enfront de l'Esquerra governant, que ara adoptava, també, un to més moderat. En comparació amb l'onada de terrorisme de dreta i d'esquerra que hom patia a Madrid i a altres llocs de l'estat, el clima social i polític català era relativament tranquil. La depressió econòmica, però, s'agreujava. Des del 1934 afectà no sols ja la construcció i la metal·lúrgia catalanes, sinó també el sector tèxtil, especialment el ram cotoner.

Catalunya
La història

La vida política sota el franquisme
Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió, que comportà milers d'execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d'exiliats, preferentment a França i a l'Amèrica Llatina . L'afusellament del president Lluís Companys (1940) fou el cas més notable d'aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes. L'ús del català fou prohibit; la xarxa educativa de la Generalitat desmantellada i milers de mestres sancionats o expulsats de llurs tasques docents; llibres, diaris i d'altres mitjans de comunicació en català —o en castellà si tenien antecedents republicans— foren tancats, prohibits o transformats en òrgans de propaganda del nou règim i tots els símbols esquerrans, republicans o catalanistes foren destruïts i prohibits. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol; d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes , que pervisqueren fins el 1960 aproximadament. A l'exili francès nasqué, el 1939, el Front Nacional de Catalunya. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a la resistència aliada. A poc a poc a l'interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats. La tibant situació socioeconòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga Lliga Catalana maldaren per superar la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. La Secció de Treball de la Indústria Tèxtil Cotonera (1941) i el Consorci d'Industrials Tèxtils Cotoners (1944) foren dos dels principals intents dels fabricants de teixits per recuperar llur hegemonia industrial a través d'organismes catalans, els quals, d'altra banda, no evitaren que tota l'economia catalana es convertís en subsidiària de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, absorbida pels grans bancs estatals; solament el Banco Central establí un consell regional per a Catalunya. La dècada dels anys cinquanta els industrials metal·lúrgics substituïren les iniciatives dels tèxtils i revitalitzaren les velles juntes de comerç. De nou, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i àdhuc l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Pioners com Josep M. Cruzet, fundador de l'Editorial Selecta (1946), reprengueren l'edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d'actualització. Hom féu cursets semiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), molt sovint aixoplugats en entitats catòliques. La revista "Serra d'Or", editada pels monjos benedictins de Montserrat —un dels nuclis bàsics de la recuperació cultural d'aquests anys— fou la primera mostra prestigiada arreu d'Europa d'una cultura que reviscolava. Els premis literaris també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l'encapçalat per l'historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres i les campanyes contra el director del diari "La Vanguardia", Luis de Galinsoga , o en demanda de bisbes catalans, palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats, que el 1969 posaren fi a una etapa d'una certa liberalització. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea, però aquest creixement es produí d'una manera anàrquica i amb fortes desigualtats i deficiències, paleses en l'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana del país. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964), sindicat que arribà a ésser el més fort, al costat de la CNT, la UGT, i la SOC, i sense comptar els organismes obrers confessionals, com la JOC. Els sindicats de classe assumiren a partir d'aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes: el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l'Amnistia, la Comissió Catalana d'Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc, i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. Romangueren fora de l'Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d'enllaç amb l'Assemblea. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans. Malgrat l'acció sistemàtica de les autoritats contra l'Assemblea, aquesta reeixí en la mobilització de grans masses en defensa del seu programa.

Clara, excelente ejercicio de "copy & paste" si lo que realmente buscabas era que tu comentario llegase al mayor número de lectores posibles lo has conseguido...

Well done!!

Lo peor es que la firmante del texto catalán se llama Clara.

Y claro no ha quedado nada.

Menudo rollo.

En Cataluña debió ser donde, al terminar la guerra, menos fusilamientos hubo.Y ello por una razón bien simple, que es la proximidad de la frontera. Muchos de estos catalanes que huyeron se alistaron luego en el "Maquis" francés.

No hace falta que Clara nos aclare nada, Tanto Maciá como Companys expresaron claramente sus intenciones en el 31 y en el 34 respectivamente.
La lista de facciosos que ocuparon cargos importantes en los gobiernos catalanes durante la República es interminable. Destaca su primer Jefe, Francisco Maciá Llusá, coronel del ejército español del arma de Ingenieros. Porque ganó unas elecciones municipales en abril de 1.931, a este sedicioso le faltó tiempo para proclamarse Presidente de la república catalana. Claro que antes ya apuntaba maneras.
En 1925 estuvo implicado en el complot para asesinar a Alfonso XIII en un túnel del Garraf. Pretendían estos volar el tren en el que viajaba el Rey, de regreso a Madrid, con 25 kilos de explosivo. Pero la policía descubrió la bomba antes de explotar.
En 1926, este “Pancho Villa” intentó invadir España, desde Francia, con un ejército de 600 rebeldes armados. Fue sorprendido antes de cruzar la frontera francesa y condenado en Francia a una pena simbólica.
Estuvo dando vueltas por el mundo conspirando hasta que, a este condenado convicto y confeso, se le permite presentarse a unas elecciones. Con semejantes gobernantes ¿como los españoles no iban a acabar a tiros?. En su autoproclamación insurrecta ya incitaba a la guerra: "Al hacer esta proclamación, con el corazón abierto a todas las esperanzas, nos conjuramos y pedimos a todos los ciudadanos de Cataluña que se conjuren con nosotros para hacerla prevaler por los medios que sean, aunque sea llegar al sacrificio de la propia vida. Todo aquel, pués, que perturbe el orden de la naciente República Catalana, será considerado como un agente provocador y como un traidor a la Patria". ¡Sí señor, las cosas claras y el chocolate espeso!
Pues bien, éste es el héroe catalán que tiene calles y plazas en todos los pueblos de Cataluña, y es admirado como padre de la patria catalana y llamado cariñosamente “el abuelo”. Mirar lo que dicen de él:
El Presidente Francesc Macià (1859-1933). Primer Presidente y restaurador de la Generalitat moderna (1931-1933). Dirigente del partido Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), después de una gran victoria electoral en las elecciones municipales del 14 de abril de 1931, proclamó la República Catalana desde el Palau de la Generalitat en Barcelona. Tres dias más tarde, y como consecuencia de una negociación con representantes del Gobierno de Madrid, se acordó que la nueva institución de autogobierno recibiría el nombre de Generalitat de Catalunya. Francesc Macià, gobernante de una enorme popularidad, murió ejerciendo el cargo de presidente de la Generalitat el día de Navidad de 1933.

Como el pájaro anterior murió en 1933, a su sucesor le faltó tiempo para proclamar, otra vez, el Estado catalán. Era este el llamado Luís Companys Jover (conocido como "el pajarito"). El 6 de octubre de 1934, desde el balcón de la Generalidad, se rebeló contra el Gobierno Español. En su proclama señala a sus cómplices: ("Todas las fuerzas auténticamente republicanas de España y los sectores sociales avanzados, sin distinción ni excepción, se han levantado en armas contra la audaz tentativa fascista"). Dicha revuelta ocasionó numerosos muertos, hasta que fue sofocada por el General Batet, que lo obligó a difundir su rendición por la radio, y así lo hizo: "El president de la Generalitat, considerant esgotada tota resistencia, i a fi d´evitar sacrificis inutils, capitula. Y aixi acaba de comunicarho al comandant de la Cuarta División senyor Batet". ¡Mas claro agua!.
No obstante hay que reconocer la gallardía de este rebelde, que se entregó al General Batet. Al contrario de lo que hicieron algunos de sus colaboradores como el Conseller de Gobernaçió Dencás, que se fugó por las alcantarillas, se escondió en una casa, de ella partió para La Molina vestido de mujer, disfraz que cambió luego por otro de guardia civil, que le facilitó su paso a Francia, pero la Gendarmería lo detuvo y lo trasladó a la prisión de La Santé en París. Sus cómplices revelaron su cobardía, como Indalecio Prieto que se escondió en casa de Ernestina Martínez de Aragón (mujer muy religiosa), hasta que logró fugarse a Francia en el maletero de un coche amparado en la inmunidad diplomática, o Largo Caballero que negó su participación en la sublevación, lo mismo que Azaña, al que descubrió la Policía, aterrorizado de pánico, escondido en la casa del Doctor Gubern, en la calle Lauria, número 120, de Barcelona.
Companys fue condenado a 30 años de prisión. Sus colegas del Frente Popular lo indultaron en 1936, como sucedió con el resto de criminales de la rebelión de octubre: socialistas y separatistas. En 1940 fue fusilado en el castillo de Monjuic, como uno de los principales culpables de las desgracias que asolaron la República desde 1934, y que culminaron en la guerra civil, ("secuestros y detenciones ilegales de gentes pacíficas, su reclusión en cárceles privadas, y su tortura en ellas, juicios por tribunales populares, con «jueces» sin más códigos ni leyes que sus pistolas y, finalmente, la ejecución de los detenidos en cementerios con las sepulturas dispuestas de antemano"). Cabe señalar que la mayor parte de los criminales que asesinaron a Calvo Sotelo, en julio del 36, habían sido indultados por los hechos de octubre del 34.
Este es otro héroe catalán que tiene calles y plazas, y hasta el Estadio Olímpico lleva su nombre. Esto dicen de él:
El Presidente Lluís Companys (1882-1940) . Abogado sindicalista durante el primer tercio de siglo y dirigente de Esquerra Republicana de Catalunya, participó en la victòria electoral de su partido en el año 1931, al lado de Francesc Macià.
Primer presidente del Parlament de Catalunya en el año 1932. Al morir Francesc Macià en el año 1933 fué elegido President de la Generalitat. Tuvo que gobernar en una época de grandes conmociones sociales y políticas, sobre todo durante la guerra civil española de 1936-1939. Refugiado en Francia, después de la victória del general Franco fué detenido en La Baule por la polícia militar alemana, entregado al Gobierno de Madrid y condenado a muerte por un tribunal militar. Murió fusilado en el Castell de Montjuïc de Barcelona el dia 15 de octubre de 1940.

Estimada Marga: al margen de tu gran comentario, me gustaría preguntarte, si es que sabes, a qué libro corresponde el archivo en formato pdf que viene en la página que enlaza tu nombe. Me refiero a ese en el que se narra al detalle el asesinato del ilustre diputado Calvo Sotelo y que termina hablando de viqueira hinojosa.

Un cordial saludo,

Yo no entiendo a los catalanes ni a su separatismo. ¿De verdad creen que Catalunya va a ser próspera si se separa de España? ¿Cómo piensan ellos competir contra países más grandes como Francia, Reino Unido, y Alemania? Miren a paises como Moldavia y Montenegro. Se separaron de otros países y hoy en día no pintan nada en el panorama mundial.